La crònica de
la meua última participació a la MiM 2010 tenia com a títol "Aquesta era la meua MiM ". I la
d'enguany ben bé es podria titolar totalment al contrari, ja que ni aquesta era
la meua MiM ,
ni aquesta és la meua temporada. Massa contratemps he tingut enguany, que han
anat posant traves al plantejament de la temporada. Però
bé, tinc massa afició i m'agrada tant la muntanya, que això és prou motivació
per a continuar disfrutant de tot açò.
Les coses ja
es van complicar en el plànol personal i laboral al juliol de l'any passat.
Colps que et pega la vida, han fet que em quede sol al front de l'empresa
familiar que tinc, lo qual ha canviat prou la meua vida, ja que açò ha requerit
d'un periode d'adaptació a la nova situació i molts més maldecaps. Després al
mes de novembre una lessió em va tindre 4 setmanes sense poder córrer. I al mes
de febrer per a rematar, em va tocar alçar el peu, ja que una analítica que em
vaig fer, deia que estava més que passadet de voltes. ¡¡ Eu, pareix que tot
siguen excuses de malpagador, jajajaja !! Però bé, poc a poc en sortirem
d'esta.
A principi de
temporada, la MiM estava plantejada com a objectiu principal. I em feia
especial il.lusió tornar a baixar la barrera de les 6 hores. Ja ho vaig fer al
2010 i m'agradaria tornar a conseguir-lo una vegada més. ¡¡ I qué dir d'aquesta
barrera !! Moltes converses porte sentides al voltant de la mateixa i al final
el comentari final sempre és el mateix. Cada any surten de Castelló disposats a
trencar eixa barrera 20 ó 25 persones i al final, només 4 ó 5 ho aconsegiexen.
I és que per a estar ahí, hi ha que córrer i molt des de la mateixa eixida i té
que eixir tot rodat.
Malgrat tots
els contratemps que he anomenat, i conscient de que enguany tenia que arriscar
prou per aconseguir-lo, vaig eixir de les pistes de la UJI mentalitzat per anar
marcant parcials per a 5h55'. Açò es va anar complint fins a La Bassa, malgrat
que les sensacions no eren les que jo esperava. A Les Useres vaig arribar amb
4' de retard, amb lo que les meues expectatives, quasi que s'havien esfumat, ja
que a partir d'ací no podia fallar i amb les sensacions que tenia, això ho veia
complicat. De Les Useres a Torrocelles vaig tornar a perdre 3' sobre els meus
temps. Ara sí que ja era pràcticament impossible. Però bé, calia continuar i
intentar acabar lo millor possible, ja que ens jugàvem la classificació per
equips i perquè Jordi, el meu fill, m'esperava en Xodos i Sant Joan per a
entrar corrent amb mi a meta.
De Torrocelles
a Xodos se me va fer, llarg no, llarguíssim. Uffff, portava un bon pajaron i no
pujava ni a espentes, jejeje. Però va ser aplegar a Xodos, vore a Mireia i
Jordi, refrescar-me a la font abans de començar el Marinet i les sensacions van
canviar. El Marinet me'l vaig agafar amb paciència, però a un bon ritme. Però
del Pla de La Creu fins a meta, el ritme va ser boníssim. De Xodos a meta, de
no ser per els 2' que vaig perdre refrescant-me a la font, haguera pujat amb el
parcial que m'havia marcat inicialment. ¿Com podia ser que després de perdre quasi
15' en l'anterior parcial, ara fora capaç de tornar a "volar"?
Ací també va
influir que el meu amic Juanito em va saber motivar molt, moltíssim. De Xodos a
meta va ser capaç de despertar en mi l'esperit guerrer que hi ha que tindre
competint i em va fer sentir coses que feia molt de temps que no sentia en
carrera. He entrenat moltes hores amb ell i sé que és un mestre per a saber
traure recursos quan el cap no vol patir més. La "auela és auela",
jejejeje.
Al final, el
12 de la general.
Carrera de més a menys i al final una altra vegada a més.
Passant per el control de La Pedra el 25 i remontant 13 posicions fins a meta,
a pesar d'haver fet una carrera fluixota.
Bé, i encara
que el resultat personal no va ser el que volia, estic molt content per haver
contribuit a guanyar amb l'equip la classificació per clubs. Amunt el GR-33 !!!!!!!!!
Foto: Jordi
Saragossa, Javier Vilar, Tresdetrail
No hay comentarios:
Publicar un comentario