C.M. GR-33

C.M. GR-33

lunes, 1 de octubre de 2012

Cavalls del Vent by Vicent Peris

I els cavalls es van desbocar…….

Les previsions meteorològiques durant la setmana prèvia, eren dolentes per al dia de la cursa. Sempre queda l’esperança de que tot siga un poc al revés de com diuen. Però, no va ser així. Segon objectiu important de la temporada i segona vegada que l’oratge anava a jugar un paper important, aquesta vegada amb unes condicions totalment opostes a les de la calurosa CSP. 

Vicent amb l'Anna Frost

A la reunió tècnica del divendres per la vesprada, des de l’organització ens donàven l’esperança de que l’oratge durant el trancurs de la cursa podia canviar a millor. I el dissabte per el matí, quan vam arribar a Bagà, no plovia i la temperatura incitava a eixir com vam eixir la majoria, de curt.
Ara bé, mitja hora abans de la sortida, ja “tancats” dins de la zona d’eixida, van començar a caure unes gotes, que ja no pararien en tot el dia.

Arribava bé de forma i amb moltes ganes de fer-ho bé. Vaig agafar una bona posició a l’eixida, darrere de tots els “pro”. La plaça plena de corredors i les porxades dels costats abarrotades de gent. La banda sonora per a l’ocasió, la de la película “El Último Mohicano”. Els pels de punta. La motivació a tope. Mireia i Jordi en els meus pensaments…….Tots ingredients perfectament combinats per a donar-ho tot.

La primera part de la cursa, fins al Niu de l’Àliga (2.500m)  eren 14 km. i algo més de 1.800 mD+ del tiró, sense descans. No pare de ploure, però no fa fred. I les dures rampes fan que el cos trenque a suar de mala manera. Així que fora maniguets i fora buff. Ara bé, conforme anem agafant altura, la temperatura va baixant i la plutja va agafant més intensitat. Així que una altra vegada a tapar-se.

L’ambient durant varios punts de la cursa, ha segut espectacular. M’ha fet recordar a Zegama. 

Arribe a Niu de l’Áliga en 2h12’. Porte 10’ de retard respecte del temps que m’havia marcat, però conforme està el terreny, ho puc donar per bo. Sense perdre gens de temps, ompli els botellins i comence una llarga i tècnica baixada. Vaig amb moltes ganes i estic disfrutant, baixant fort i amb seguretat. Després de la meua lessió de turmell, m’ha costat molt de temps agafar aquesta confiança, però per fi torne a disfrutar baixant. 

Entre aquest refugi i el següent, Serrat de les Esposes, vaig continuament passant corredors, sempre guanyant posicions, sense que ningú m’adelante a mi. Bé.

Vaig totalment banyat, però no tinc fred. A Serrat està Lucas i em pregunt si vull una samarreta llarga i un buff sec. “Pardillo” de mi li dic que no. Agafe un troç de plàtan, ompli un botellí i encare el cami cap al següent refugi. En poc més de mitja hora estic en Cortals. Allí ompli els dos botellins i encare un llarg tram fins a Prat d’Aguiló, on tenim una bossa amb material, que l’organització ens ha pujat fins allí. L’oratge va a pitjor. Plou fort, el vent és gelat i en alguns trams hi ha una densa boira que dificulta la visibilitat. Però el ritme que porte i les sensacions són bones.

Però, quan porte algo més de 5 hores de cursa, comence a tindre més fred del compte. Estic perdent altura i cada vegada tinc més fred. Tinc les mans gelades. Cada vegada que tinc que beure, tinc que apretar el botellí amb les 2 mans, ja que amb una no tinc prou força. Em costa fins i tot apretar un gel per a posar-me’l a la boca. La boca comença a tremolar-me inconscientment. I la mandíbula se me bloqueja per el fred.



Arribe a Prat d’Aguiló i lo primer que faig és agafar la bossa, amb la intenció d’entrar al refugi, posar-me roba seca, recuparar-me un poc i tornar a reprendre la cursa. A més em diuen que vaig entre els 20 primers. Entre al refu i em pregunten qué vull fer. I sense pensar-ho gens els dic “continuar”.  Però, tire a llevar-me la motxila i no puc ni desenganxar els passadors. Em tenen que ajudar. Estic tremolant tot a una com un cascabell. Dins al refugi, tapats amb mantes i amb mala cara, Tòfol Castanyer amb el suero posat, Ivan Ortiz, Joe Grant, …..corredors tots ells de primera fila. Heras també ha plegat ací. I alguns ho han fet inclús abans.
Em canvie la roba, em tapen amb una manta, em donen un caldo ben calent i em fan seure davant de l’estufa. No puc parar de tremolar. Em passen per el cap mil pensaments. Però al final, de manera més que encertada, decidisc abandonar. L’última hora de cursa he patit molt de fred i no he disfrutat gens. No para de ploure. Estem només a 3ºC. Sé que si isc d’ací em queda una pujada de 400 mD+ que em tornar a portar a 2.500 m. on encara farà més fred. Cada vegada la cursa serà més solitaria……Ja està bé de patir per avui. A partir d’ací ja juguem amb la nostra seguretat. Hi ha vegades que disfrutem patint, però avui no toca.
Tinc que dir que el tracte de l’assistència mèdica al refugi va ser de matrícula. D’ací ens van baixar amb cotxe al poble de baix i després en bus fins a Bagà. 

Aquesta vegada, la muntanya i l’oratge m’han vençut. Però algo he aprés. Tal i com va dir el divendres a la reunió tècnica Joan Solà (un dels responsables de Salomon a Espanya), “no hi ha mal oratge, sino mala roba”.

Cavalls del Vent, tornaré a rematar la feina.

Salut i muntanya.
ATOPEEEEEEEEEE !!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario