GIIR DI MONT By A.Recatalà

Fa ja uns mesos vaig ficar al forn un somni, dels que portes arrastrant molt de temps i no vols deixar passar. Volia córrer una cursa a Itàlia, de les "bones". Encara que hi han moltes i de bones, va ser Il Giir di Mont la elegida.

Que tenia el Giir?, ser una de les (considerades) millors curses de muntanya del mon. Aquest any, 2ª prova del 2012 SkyRunner World Series. A la vegada, formava part de La Sportiva Gore-Tex Mountain Running Cup. Un recorregut increïble, dur, de muntanya, tècnic, amb pujades que no s'acabaven, amb molt d'ambient, amb tota una Vall volcada en una carrera....perque si, allí tots, tots els veïns...viuen la carrera com algo personal.

Que significava tot açò?? Que anàvem a trobar als millors corredors del món. Tots allí en un poblet del pre-alp Italià. Estaven tots!!!!! Siiii, no estava Kilian o Marco, ni Mireia Mirò o Anna Frost....però la creame de la creame estava allí.

Si tot açò ja era suficient per a saciar la meva sed, resulta que vaig tindre la sort de fer una trouppe immillorable per al viatge. 5 cracks i jo, Diego Marin, Javi Robres, David Prades, Sebas Sanchez i Carlos Garcia, van fer que el finde resultara molt curt (quasi més que la carrera...juju). Rises, anècdotes, històries...repàs al món del trail running...Esta gent sap molt. Inclús el xicotet (que ja quasi li tenim que parlar de vostè).

El viatge d’anada

Eixim no-puntualment de Vilavella, cosa que no se perquè, no me va resultar estrany. De camí a Manises...senc un "clack" al pedal de l'embrague.....i dic....

Albert: "he sentit algo raro"...

mecànics: Aixo no és res.

Als 5 minuts...senc caure una peça del cotxe i redola entre els meus peus...l'agafe...dic...

Albert: Açò ha eixit del pedal de l'embrague

Mecànics: Ara ja no queda res....continua

Tranquil·litat màxima...això de portar a l'equip de mecànics de ferrari és el que té.

(per cert, els mecànics...vols presente...Diego Marin, Javi Robres, Carlos Garcia i  David Prades)

Arribem al parking on deixàvem la machine. Tutto benne, i en 5', a l'aeroport. Anem en temps, i dinem allí. Vol i en no res, estem a Bergamo!!!!!! Mamma mia!!!!

Busquem la companyia de rent a car, i allí ens quedem els 5 mirant-mos, a vore qui va a parlar per aclarir el tema. Prego!! Juju...es buida el mostrador i tenim allí a la recepcionista. Diego, es tira sense por, allà vaig (s'havia comprat un manual...de Italiano per a Viatjar). 

El traductor.

Ens mira la xica del mostrador i pregunta:

Empleada: Spagnolis???

Diego: Si (en italià)

Empleada: La meva companya (senyalant a l'altra xica del mostrador)

Primer milacre!!! parla espanyol. Res, en un tres i no res ja tenim el cotxe. Tots muntats i...."ostia, açò ho han gastat de picaero!!!!!" 4 rises més i a buscar Camargo, que era on ens quedàvem hostejats. Ens deixen 2 pisets, algo vells, però tampoc anàvem a fer molta vida allí, els llits??? Pufff...millor no valorar això (esquenes fetes pols).

El dissabte anem a fer una rodaeta. 

Anem a Premana, un poble molt bonic, amb uns carrerets que donen goig i uns Waters públics molt curiosos. Bé, diré el pecat, però no els pecadors.

Fem els primers kilòmetres de la Cursa. Comence a fer-me a la idea de què m'espera. Qué m'espera? Patir més que l'home del taparrabos. Aon m'ha ficat !!!! però no passa res...Açò ens agrada...Millor patir fent el que t'agrada, no??

Reservem a la Pizzeria La Pepa, on soparem. Aquesta pizzeria és també hostal, i es solen allotjar els cracks...i clar, sopem al costat de molts d'ells. (Assegure, i fique la ma al foc, que els mega-cracks mundials també beuen cervesa. Que la nit abans ho fan, i que desprès corren que se la pelen)

Foto amb un crack



Desprès de sopar anem al Brieffing. Un camió "transformable" en 2 pisos fa d'escenari. Presentació de la cursa, dels corredors....a mi vinga caurem la baba. Allí el que menys ha fet ha guanyat alguna carrera de les bones. Currículums d'estos d'envejar nomes per on han corregut. Es deu notar que som de poble...i orgullosos que estem.

 

Xarrem en alguns amics de les carreres, i els desitgem sort per a la cursa.

Què barbaritat de gent bona que hi havia....

La cursa.

A primera hora ja estem a Premana i això ens permet calfar com cal (total, pa què?). Decidim agafar l'última senda que arriba al poble, del recorregut, per a fer popó, i allà dalt en unes cases, els 4 ens busquem un toilette per a fer les nostres coses i ficar-nos guapets. Què important serà este lloc en la meva ment, en la meva vida.

Baixant la senda decidisc ficar el garmin en marxa, per a presentar-li els satelits italians. BATERIA BAJA....l'apague, tanque els ulls, els obris, l'arranque....BATERIA BAJA....jejeje, era veritat. No passa res....eixiré a sensacions (que risa me da!!!!) Però algo està canviant en mi, no pense en la mala sort, em ric, i no li done importància.

A les 8:20 és l'eixida (si....a les 8:20 del matí, què t'ha paregut??? Açò deu ser normal a Itàlia..." a quina hora quedem?" "a les 15:27 te va bé?"). Estem calfant quan al carrer de l'eixida ens quedem els cracks mundials, els cracks de Terol, Vilafranca i Atzeneta i el menda que està fent unes rectes com si fora algú (sempre m'han dit que tinc pinta de corredor impotant)....Mirem cap a l'eixida i ja estan els 450 restants col·locats, mirant-nos. Ens mirem i algo ens fa pensar que estem fent "els pardillos" Ens diuen que als bons els fiquen davant i els presenten, però que a nosaltres segurament aquest any, encara no ens consideren bons, bons. Ens tocara patir...eixirem desde l'ultim lloc. Javi i David adelanten unes posicions i Diego i jo, parem a meitat....allà pel 300, pensem que ja hi ha prou, que d'ací en avant hi hauran pocs coixos.



garmin fora...
soltando lastre!!

EIXIDA!!!!!!!!!! en baixada pels carrers del poble. O siga, sinó li tires el freno de ma, pots anar a 3'. Diego se'n va. Primer tapó (tapó dels bons en menys d'un kilòmetre) i a vore als cracks....en mig kilòmetre ja me poden traure 5 minuts, jo no adelante, estic allà dalt parat, però tampoc em preocupa...Després de la baixada, per senda d'escales, comencem a pujar.

Les dos pujades no em costen, faig la primera, A meitat pujada, li done el garmin mort a Carlos. Me fa una foto, continue, me menge mitja barreta. Me tire a baixar, vaig bé. A la que me done conter, arribe a la zona on donen els pals

-ja estic ací??- me menge el resto de barreta, no vull quedar-me buit.

Xaa tu!!! Este tio pujava trotan !!!
Es pareix a Dieguito....

correr, no correré,
però la pinta que tinc, que me dius?

Va tutto bennne, i me fique a pujar...Es el KV, la segona pujada, la dura, però jo em trobe molt bé. En un ratet estarem a 2.000 mts, vaig adelantant a gent, al meu ritme, constant, supose que no molt fort, però no em va mal del tot, m'emocione...carn de gallina, ostia puta, a vore si estic fent un carreron i no ho sé, no duc garmin, pues imagine que estic fent un carreron i au.

Pense durant tota la pujada en les meves coses, i mire l'entorn, increïble.

Eixim d'un bosc i s'obri la muntanya uauuu!! Que ruidera, hi ha un spiker allà d'alt, no para el tio!!!!, mire amunt ja que vaig tota l'estona en el cap catxo buscant rovellons...ufffff, SI JA ESTIC DALT!!!! Arribe dalt i me tire a baixar. Benne, Bennne.

Per a la baixada, m'arree un gel, no vull quedar-me buit. Passe a gent. Me note bé baixant, encara que veig que em fa molt de respecte el peu dels esguinces. M'agradaria tornar a baixar com ho feia, amb confiança.

Una vegada baix, comença un camí de continua pujada (ací o estàs pujant, o estàs baixant, no ho entenc)...algo em passa, me sent un poc fluix...me queda un gel, pense que no deu quedar molt, 5 kilòmetres i meta segur, he corregut molt...Me faig l'ultim gel i em dic que arribaré a un temps decorós a meta...jujuju...

Ja no porte res d'aliment i arribe al principi de la tercera pujada (el meu cap intenta ubicar-la al perfil mentalment, i no aconseguís saber exactament quan queda)....l'agulla del motor cau en picat a la cota mínima...algo esta fallant. Les cames em pesen. Ja sé que passa....no puc més...Pense que deu quedar poc....i allí està, el cartell que marcarà el que em queda de carrera...KILOMETRE 23....Però que m'estas contant???? Pense que no entenc els números en italià, juju. Pense millor..son iguals que en català. No potser, no arribe. Baixó total. Pense que no seré capaç....no tinc ni una gota de força damunt de mi.

Em dic una frase que me va dir Diego tot el viatge, venim a gaudir....Pense que açò no ho pot cagar...A tirar d'orgull o del que siga, però no vaig a rendir-me. Camine poc a poc, és tot pujada..."dai, dai" "bravo" el públic és una canya...no vaig ni cara a l'aire i m'animen segur que més que al primer....dona gust, no pararé, per esta gent tampoc pararé. Però em fa mal tot.

Javi Robres "foto piratilla"

D'ací a meta, un calvari. Damunt, comença a fer-me mal el cap. El sol? El cansament? No ho se, però ja no carburen ni les cames, ni el cap, i el cor poc me pot ajudar...Intente animar-me contemplant el paisatge, el mire, tot és molt bonic, és increïble, en el que veuen els meus ulls està una de les raons del perquè m'agrada aquest esport. Quan faig una pujada mire l'immensitat que tinc davant i pense..."açò quan val??? açò ho pague jo!!"...em tire a baixar, dubte, tinc por...no vaig segur. La "morrada" ronda per allí. És fort. Que no puga pujar, ho entenc...però tampoc puc baixar!!! Estic al límit

Se m'apareix el dimoni a 5 kilòmetres, desprès d'una pujada veig a gent assentada als controls. Ho podria fer, pense...i que me baixe l'helicòpter de la TV. No!!, no he vingut a això. Tire a fer l'ultima baixada. 4 kilòmetres i meta segon m'indica un cartell...i mire la senda per on tinc que anar....SÓN LES ESCALES DEL CORTE INGLES ...la mare que ho ha parit. Tot per una senda d'escalons (graderies o algo així que diuen allí). Tots sabeu què passa quan no tens força i que en una arrel o una pedreta caus. Imagineu-vos jo que em veig això. AVEMARIAPURISIMA!!!. (per cert, ma que són religiosos a Itàlia, si m'haguera passat algo segur que deu té una caseta per allí i no haguera tardat en vore'l).

Bé, al tema, l'última senda, me tire a baixar i no estic segur (de mi) No baixe en confiança i això que vaig al 2 per hora. Les cames no me van, em costa moltíssim, i quan veig molt de perill....camine. Pense com baixaria per alli el Kilian portant darrere al galgo del Marco. Però sobretot, pense en no fer-me mal, total, que anava a guanyar ja???

A meitat baixada algo em fa frenar-me més. Rampes!!!! Uoo uoo uoo, rampes a l'isquio esquerre (a la siniestra), a l'altura de la galteta del cul, Buaaaahhh, no arribe!!! (senyor que he fet jo per a merèixer açò???!!!???) A més, veig un corredor caigut i tres de l'assistència medica al costat, no el toquen, el corredor esta gitat en els escalons, fa mala pinta. Caguenlaputa aixo si que me sap mal!!.

Ara si que si, a baixar com puga, però segur (piano-piano). Se me fa molt llarg, no sé quan em queda. Me desespere perquè ni sent la megafonia, ni veig el poble, ni sé quan me queda, però ara si que si que vull arribar...l'isquio no aguantarà ja molt més.

Me marque en la ment un punt, un lloc, una fita...que me dirà que arribe a meta, que me donarà l'ultima empenteta, l'ànim suficient per arribar a meta....me valdrà com un gel en el mal moment......EL LLOC ON VAIG CAG**!!!, si, si, si, tinc que arribar a les casetes. Si arribe allí, ja estic en meta, ho recorde perfectament d'ahí a meta.

Puja i baixa, passe per mes casetes i al final allí està, el camp sembrat de mines, el poblet, les 4 cases...l'oasis en el desert, el cagadero municipal i...sóc feliç, arribe, el GIIR DI MONT està a la saca.

Al carrer de meta encara queda gent....poca, però en queda. Sóc feliç. He patit moltíssim, però sóc feliç. Sabia que no arribava amb condicions per afrontar la carrera, com me va dir Dieguito, som com un meló, el dia de la carrera l'obrirem i sabrem com està...Jo estava verd, molt verd....juju.

David i Javi han fet un carreró...però dels bons!!. Estos dos xiquets arribaran lluny. Diego s'ha deixat la pell, però no arribava en el millor moment de la temporada per afrontar esta carrera...i la carrera, no ho perdona.

Jo?, m'assente a la porta de l'església, em sent derrotat, feliç però derrotat. Però és el meu moment, em fique a pensar en tot i prompte veig que avui he guanyat una batalla. He patit molt, però mai he baixat els braços i he lluitat per arribar a meta, per allò que jo volia. Estic content.

Vaig cap a les dutxes, m'acompanya un Itàlia de l'organització (supose que m'ha vist cara de llàstima), parlem els dos, del kilian, d'on tinc el cotxe, d'on anem...de la prima de risc...pufff, jo crec que ni ell ni jo ens entenem, però jo en valencià i ell en italia, allì estem. Li done les gràcies, m'ha fet un favor...ja estic en les dutxes.

Allí està Diego, sentat, sense dutxar-se. No m'agrada, preferiria vore'l dutxat. Diego que també va patir lo seu, estava patint perque jo no arribava i perque m'havia esperat un bon rato i al final se'n va anar (i li sabia mal!!).Què gran es este tio!!

Ens dutxem, i a dinar, amb les estrel·les de la selecció catalana davant, Laia Andreu, Jessed, Nuria Picas, el Xavi Espinya...puffff...i per les altres taules els vascos, el Ionut, americans, tots els cracks.

La carrera, un 10. Molt bonic tot el recorregut, molt bona organització i el millor , els ànims de la gent, que com dic, fins a quan jo passava, allí estaven vinga animar.

Està clar que tornarem a Itàlia. Intentaré no trencar-me res, mes i pico abans i així poder entrenar millor o com cal. Però no puc assegurar res.

He tornat. Algo ha canviat. Serà la carrera?? o el llibre que estic llegint???

RESUM

Gran viatge, amb molt bona gent. Rises, moltes rises...Em deixe moltes coses que ací no es poden contar, perquè ens senyalarien pel carrer...Les guardarem per a que en un entrenament dur, ens ajude a fer-ho mes suportable.

Arrivederci !!!!

FOTOS (Organització)
FOTOS GR33
CLASSIFICACIÓ