SkyMarathon 2012 by David Mundina

Hi ha carreres que pareix que de vegades et facen tocar el cel, allí dalt on la vida no té sentit i et fas moltes preguntes sense respostes.

Sempre m’he sentit enormement orgullós d’esta gran família que s’ha creat entorn de la meua afició per este esport, i el muntó de gent bona que he conegut.
Hi ha vegades que la vida et posa obstacles en el camí, i en els que te n’adones que el resultat o la posició no és el més important en una carrera, així és com m’he sentit jo en esta, intentaré seguir avant en la mesura de les meues possibilitats, sobre tot sabent que conte amb el suport i afecte de Sonia, part important de la meua vida i a la qual vull dedicar esta carrera, podran haver-hi moltes pedres en el camí, però jo continuaré mantenint la il·lusió i continuaré comptant les meues experiències a qui em vullga escoltar com vinc fent des de fa anys, mai m’he considerat ni millor, ni més que ningú, sóc diferent per a alguns, però el que em diferència d’ells és que per a mi, l’esport és la meua vida...

Huit menys quart d’una bonica matinada del 8 de Juliol, com en Sant Fermí, cares concentrades buscant en el cel eixa companyia o forces que a vegades esperem que ens envien sers volguts que tenim per allí, com a Pamplona, els jutges i àrbitres internacionals, assemblant als guardes florals de Pamplona, ens van ficant en el calaix d’inici de carrera, davant lloc reservat per a l’elit, perquè estem parlant de la prova reina del campionat del món, i allí tenim els “miures” de Luis Alberto Hernando i Miguel Caballero,  als "Cebada Gago” de David Lopez Castan i Tófol Castañer, o als “Victorino” d’Agustí Roc o Didier Zago...

Sonen les huit en el campanar del poble, i al seu torn la fogonada que ens fa pujar una xicoteta costa de “Santo Domingo” que ens endinsa en els interiors del bonic poble de Vilaller, la bandada comença a estirar-se, i jo em dic a mi mateix “David, que açò acaba de començar, i la costa dura 8 km i 1200 mtr+...”, així que a poc a poc anem avançant, entrem en una zona de senda molt bonica, que ens posa a cada un en el seu lloc, comence a caminar, ja que l’elevació es va pronunciant, anem passant km a poc a poc fins a coronar el coll de Salines a 2200 m d’altitud, allí em dóna abast el meu company d’equip Miguel Angel Martinez, -”ei, com vas? Et veig bé!!!”, al que li conteste -”serà l’altura Migue, ànims i pa'lante”...

Una vegada coronat el coll de Salines, comencem una baixada per prat que després es va convertint en pista, descendim uns 690 mtr fins a arribar a un xicotet rierol, creuem un pont i fem un xicotet gir cap a la dreta, acabem de passar la nostra “curva de mercaders”, i com a Pamplona, això és parlar de sensació de perill i tensió, i és el que m’esperava en els pròxims km, comença la pujada cap a la presa de Llauset, primer en un zig zagueo que m’agrada, comence a imaginar en la meua ment que estic en una etapa del tour, pujant les mítiques corbes de l’alpe d'huez, em sent còmode i inclús vaig trotant de vegades, arribem a la presa, i se sent el suport de la gent, els pèls de punta, però hi ha poc de temps per a parar-se a recrear-se en eixe instant, només per a contemplar les meravelloses vistes que ens regala l’estany de Llauset i el tossal de Vallibierna al fons.

Un xicotet fals pla junt al estany ens fa arribar a les primeres rampes de pujada cap al port de Llauset, cota alta de la carrera a 2970 m d’altitud, de nou, mans als quàdriceps, i a pujar, vaig avançant gent, la qual cosa em fa pujar el meu estat emocional, i així arribe a la cima, em pare, agafe aire, perquè estava pardalet, pardalet, i seguim... ens queda una zona de cresterio i baixada, estem en el nostre "carrer de telefònica" del Sant Fermí, i si que podria assemblar-se, perquè vaja amb la d’antenes que hi havia per eixes cotes... si aconsegueix sobreviure a eixes baixades de pedra solta i prats, entraria a la plaça de Vilaller per la porta gran, em dic a mi mateix...

Així que allà vaig, a poc a poc descendint, però a falta de 5 km, note que les meues cames ja comencen a bloquejar-se i que quan intente allargar la camallada, es queixen i m’amenacen de donar-me rampes, així que decidisc suavitzar un poc el ritme, i així arribe a l’entrada del poble, al fons, el pont que ens fa creuar fins als 200m finals de carrera, ja divise l’arc de meta, la gent aplaudint i així com a Pamplona quan entra l’últim "morlaco" en la plaça i els seus més de 5000 persones comencen a aplaudir, allí estic jo, entrant en l’arc del triomf, després de 5h 25 minuts...

La recompensa no son dues orelles i el rabo, és una medalla de finisher, i la satisfacció d'haver superat eixos obstacles...