BOCA DEL INFIERNO

DOS UELES A LA “VALL D’ECHO”

La coca de xocolata de Silvia ens havia donat molt bon resultat a l’última pujada a les terres aragoneses, així que, encara que menys elaborada i artesana, divendres vam preparar l’avituallament. Lola em va donar el vist-i-plau dissabte, però ja em va dir que res a vore amb la que cuina la pastissera del Club.

Dissabte al matí, a les 12:30, puntuals com sempre, vam sortir de La Vilavella, amb moltes ganes i il·lusió. El viatge de pujar es va fer agradable, i ja havíem decidit parar a l’altura de Saragossa. Vam triar a l’atzar un poble, i de tots els que hi havia, el més prop de l’autovia, i ens va tocar anar al “Restaurante Casa Lola”. Vam dinar molt bé, encara que les mosques ens van acompanyar durant tot el temps que hi vam estar.

I va sortir la frase: “Sempre ens deixem les curves per després de menjar”. Sí, així és, especialment quant vam passar pel “Reino de los Mallos”, concretament a  Mallos de Riglos. Ah pues¡¡¡¡¡

Portàvem el tomtom en marxa, però el xòfer no el mirava molt, així que ens vam equivocar un parell de voltes, però res de importància, tot controlat.

A les 18:15 vam arribar al Hotel Rural Uson, i al moment, ja estàvem amb les bambes posades i fent l’activació de rigor. 25’ i a la dutxa, després a replegar dorsals i la xerrada tècnica.

Per la nit va caure una pluja intensa, i la temperatura va caure, inclús va haver qui va dormir en camiseta tèrmica. Encara que els mosquits més bé pareixien avions, ens van deixar dormir tota la nit.

El Pirineu és espectacular, ens trobem a uns 7km de Hecho, molt prop de la Selva de Oza, al mig d’un vall preciós, rodejats de fagedes i pinedes, que a partir dels 1500 m es converteixen en prats alpins, ufff...., l’olor de la natura és molt diferent a la que fa per les terres castellonenques per estes dates.

Pel matí, vam baixar a desdejunar, i la coca de xocolata amb nosaltres, vam obrir el taper i vam fer un tast: “bona, es pot menjar”.

A les 8:10 ja estàvem al cotxe, carretera fins la Selva de Oza, per vore l’ambient i començar a escalfar. Vam mirar de seguida temperatura, encara que ens havíem adonat que feia fred, i el cotxe ens donava la raó, 11 graus.

La carrera de Diego,

Els primers dos km eren tots de pujada per una pista forestal. Ahí vam aguantar el tipo, amb el grupet de davant, després començà un tros de senda cap a avall (de seguida em ve al cap “el manco”, ostia¡¡¡¡ pos no patirà eixe tío), seguim tots estirats, i després ja venen les pujades tècniques. Fins al km 4 on estava el primer punt d’aigua, encara estem mig enganxats a la cursa, però després ja comencem a caminar. Realment no sabria descriure on era pujada i baixada, i tampoc on estava situat, crec que em vaig borrar un poc de la carrera, seguim caminant, em passaven tots (5-6 corredors), i em costava aguantar-los, intentava trotar un poc, però al final sempre caminant. Ja estàvem pujant cap al Refugi de Gabardito, agafem un poc  de pista forestal, i allí em defenc millor, anem un grup de corredors 6-7 tots junts, separats uns metres. Quan arribem dalt, planegem 400 m, perfecte per a mi, i abans de baixar ja n’he passat a 4. A partir d’aquest tram comencem a recuperar, tot cap a vall, passem 3 corredors més, i arribem al pont de Santa Ana, tornem a muntar. Aquest tram de la via romana l’havia fet el dia abans, però ahir més ràpid, alce poc els peus i em tropece amb una pedra, em costa poc alçar-me, mire cap enrere i no m’ha vist ningú, aleeeee¡¡¡, a continuar. Pas molt curt, quasi caminat, veig un corredor davant meu, i sé que el puc passar, ell em trau a les pujades, però jo recupere a les baixades. Abans del penúltim punt d’aigua ja vaig davant d’ell, porte 2h03’, i pregunte a l’organització quan queda, uff, 5km, no em quadren els temps, li done pas al basc, “pasa, que tú subes mejor”. Arribem al penúltim port, i allí em dona pas ell, li trac un poc d'avantatge, 30-40 segons, però, impossible, quan arribem a l’última pujada ja el tinc pegat al cul. L’últim 1500 és de baixada i corredor, així que fem altre estironet, hi ha que baixar de les 2h30’, i sí, arribem. 2 hores 27’, setena posició, a tant sols  1 minut del 5^e i el 6^e (amb un poc de ....., sempre acabes pensant el mateix). El Garmin va marcar al final de la cursa 1882 m d’ascens total.

Ara què faig? Hi ha que anar a buscar a Alberto, que si va un poc tocat segur que agrairà la companya l’ultim tram. Vaig caminant, intente trotar un poc per a soltar, i de quant en quant el cride. Després de passar un pont, a uns 2 km de meta em contesta, bé, està ahí (ja havia pensat que ..., no, és molt dur, apenes fa un mes que s’ha trencat la clavícula, però ahí està).

Li faig companyia fins a meta, animant-lo, però li falta un poc de xispa, je, je, ...

Bon entrenament per al GR-33, ara ja toca pensar en la pròxima, el Giir di Mont.

La carrera d’Albert,

9h15’ eixida. 9h20’ no vaig ni cara a l’aire. A la primera pujada, ja m’havien passat tots...com a coets, a les baixades aconseguia recuperar algo, però el recorregut estava banyat (seguint les ordres que m’havien donat, me vaig embenar els turmells) i després de dos sustets, es va acabar la carrera...tocava patir pujant, i patir baixant...i vinga caure minuts me va donar temps de pensar, entre altres coses, pensar que ens quedaríem a dinar perquè Diego havia fet pòdium!! A Guara, va estar molt prop dels primers, i esta vegada..... va eixir un dia roin, perquè sinó, també haguera estat.

Agrair a Diego que vinguera a per mi...la uela era jo, ell va molt i anirà més. Ara perfeccionarà 2 cosetes que li falten, desistirà de fer coca de xocolate (ara que ningú ho veu...pufff...per no fer-li un lleig me la vaig tragar...jejje. Com la de Silvia no hi ha, varem tirar en falta a la coca i a la cuinera).

molt bona, la coca moooooolt bona.

Encara li estem agafant el punt a estes carreres dels pirineus, per al gran calendari del 2013 en buscarem alguna.

A mi em queda treballar molt per arribar al Giir di Mont, i no patir tant...He vist que no és el mateix entrenar que competir, més que tot, la tensió és molt diferent, i això repercutís bastant  en el tema de la clavícula...però estem sencers...NO....???, DIEGO!!

I si...com es normal hi han coses que ens acompanyen en tots els viatges:

-Perdre'm. (Vaig fer cap dins de Saragossa, però com ja m’havia perdut igual una altra vegada, vaig eixir de l’embolic de seguida)

-Deixar-nos algo. Tocava les federatives, jo estava tranquil, tenia l’ampliació per a córrer a Europa, però Diego, per a fardar, la va tirar damunt la taula...juju.. Recuperades també.

-Que m’entre la son baixant quan conduïsc. Vaig aconseguir arribar quasi a Terol, després Dieguito va fer de xofer i jo vaig guassapejar,  i me vaig espavilar.

Segurament algo em deixe....

CLASSIFICACIÓ

FOTOS C.M.GR33